Després de portar la moto a cal mecànic i de diverses proves, sembla que els problemes de la KTM s'han resolt, pel que decidim tirar endavant amb l'aventura.
1r dia.
Amb les motos carregades a tope d'equipatge, pneumàtics nous i tota la il·lusió del món, el divendres 13 d'agost a les 6,30 del matí comencem a rodar.
Al cap de pocs kilòmetres, la KTM torna a fallar, anem tirant una mica desanimats, fins a Guardiola de Berguedà i allí, després d'esmorzar ens posem a “remenar” la moto aviam si sonava la flauta i solucionàvem el problema.
Sense saber gaire el que toquem, collem un tub, protegim uns cables elèctrics que estaven pelats i aïllem el rectificador.
Continuem la ruta i la nostra sorpresa és majúscula, en principi la moto sembla que no falla ...doncs endavant!
Passem pel davant del Pedraforca.
Anem seguint per pistes...
... i descobrint poblets.
Arribem a Llavorsí a l'hora de dinar i mengem en un bar que hi ha en aquesta plaça.
Continuem pel camí que ja havíem fet altres vegades que porta a Espot...
...però en aquest cas tirem direcció Llessuí ... quins paisatges!
Parem a descansar en un lloc on comencen diversos camins a peu per anar als estanys de la Mainera.
Jejeje...quines cares de satisfacció!
l'aigua...molt freda!
Des de la nostra posició, es veu aquest poble al fons on hem de baixar.
La foto està tirada amb zoom de 12 augments.
Arribem quasi de fosc a Pont de Suert on muntem la tenda en un càmping en força malt estat i, després d'una dutxa, sopem al “restaurant” del mateix càmping i a dormir aviat, que 350 kms el primer dia et deixen força tou.
2n dia.
L'endemà ens aixequem aviat i, després de recollir els trastos i empènyer les motos fins la sortida del càmping per no despertar a la resta de campistes, continuem la nostra ruta.
Ja dins de l'Aragó, a la província d'Osca, anem tirant per una zona on només hi ha algun petit poblet de tant en tant. Una tanca en una pista que, després de parlar amb la gent d'allí, diuen que han posat perquè no hi passin els boletaires, ens fa buscar un pas alternatiu.
Parem a esmorzar a Piedrafita, en un casa de turisme rural anomenada Casa Javier, un lloc molt agradable, regentat per en Javier i la seva dona, que han sabut arreglar amb molt de gust una antiga casa pairal. Després d'un bon àpat i una llarga xerrada amb en Javier, que resulta que és fill de Barcelona, tornem a reprendre la ruta.
Tastem el vi.
El menjador.
tites...tites
Estem al mes d'agost però aquí no hi manca aigua, el rius baixen plens...
i la gent aprofita per fer ràfting.
Anem seguint per pistes quilomètriques fins que el GPS ens dóna la primera sorpresa.
Resulta que en aquest punt que es veu a la foto, ens diu que deixem la pista per la que estem circulant i ens fa agafar el petit corriol que es veu al fons.
Aquí començo a sospitar que en comptes d'agafar el track correcte, vaig carregar un track per bicicletes.
Com que no podem tirar enrere, decidim no sense dubtes, ja que no sabem en el merder que ens podem posar, tirar endavant.
El corriol, com era d'esperar, es va complicant, cada cop hem de sortejar més dificultats, sort que és cara avall i podem passar sense cap incident destacable.
Quan arribem a una pista més ampla, ens sentim alleujats, però encara ens queden molts i molts kilòmetres de camins i també de fabulosos paisatges.
Parem a dinar a Benasque, a la terrassa d'un restaurant i quan som a mig dinar, una corrua de gent passen pel nostre costat tocant i cantant “jotas” a la que deu ser la pubilla del poble.
Espectacular el Parc nacional d'Ordesa i Monte Perdido, gaudim d'un paratge sublim entre penya-segats.
Més natura.
Després d'aquesta estona de relax, toca tornar a agafar camins i altre cop la cosa es va complicant fins un punt en què en Josep, degut al mal estat de les pistes plenes de regates i desnivells molt pronunciats, en un descuit, surt del camí en un lloc en què es podia haver acabat l'aventura, sort que és un "professional" i pot salvar la situació amb molta tècnica.
Per fi, el camí es comença a arreglar!
Arribem cap el tard a Sabiñanigo. Cansats com estem, decidim buscar un hotel per poder dormir en un llit, i ràpidament en trobem, Hostal Escartín, molt bé de preu i amb parking tancat per les motos.
Quin luxe poder-se dutxar i canviar de roba en aquestes condicions, tant es així que decidim aparcar la tenda la resta dels dies.
Ben nets i clenxinats, sortim a sopar i a donar un vol, que serà molt curt, ja que la son ens apreta.
3er dia
Ens despertem força aviat, tot i que al llit s'hi està de conya, però s'ha d'aprofitar el dia al màxim.
A diferència de la nit passada a la tenda, que la vaig passar en blanc, aquesta he dormit com un nadó i pel que m'explica en Josep, també.
Continuem la ruta en direcció al Valle de Hecho, per unes pistes asfaltades que per nosaltres, ja comencen a ser d'agrair.
Parem a esmorzar en aquesta fonda, en un petit poble que trobem pel camí del que ara no recordo el nom.
En Josep aprofita qualsevol escambell per poder baixar de la moto sense ajuda.
Anem rodant sense sortir del camins asfaltats i com sempre, gaudint dels paisatges.
Arribem al regne de Navarra.
La primera pista que hem d'agafar, la trobem així...
...per culpa de les peles, aquí tothom vol fer negoci. Ja arribarà també aquí que haurem de pagar per anar al bosc.
Pugem al puerto de Laza i quan arribem a la pista que porta a la selva d'Irati, tal i com ja m'havien explicat, la trobem tancada.
Com que al costat de la pista hi ha un xiringuito, anem a demanar a l'amo si d'alguna manera s'hi podria passar.
De seguida ens queda clar amb un NO rotund que de cap manera ens deixarien passar per allí.
Desprès de parlar una estona, la cosa es suavitza, i ens acaba regalant un mapa de Navarra i ens facilita una ruta alternativa passant per França.
No sé com és la selva d'Irati, però aquesta ruta francesa és “acollonant”
El problema és que anem força perduts, ja que la cartografia topogràfica que portem instal·lada al GPS només és d'Espanya i aquí tot surt en blanc.
Ens hem de guiar pel mapa de paper.
Arribem als xalets, la part francesa d'Irati.
Cares de satisfacció...però ja una mica cansats.
Dins el país Basc Francès, més perduts que una agulla en un paller, al repostar en una benzinera, en Josep es tira pels terres.
Després de moltes voltes, aconseguim arribar a St Etienne de Baigorry, últim poble francès abans de tornar a entrar a Navarra pel port de Izpegi.
En aquest poble parem a fer una cervesa en un bar molt pro-etarra.
Les parets estaven plenes de fotos de gent que estava empresonada.
Quins pobles!!!
En tornar a enganxar el track, comença de nou l'acció.
Res de pistes, tot són corriols que en alguns trams són difícils de passar...
Aquí trobem un graó d'un metre i mig, quasi vertical (la foto no fa justícia de la verticalitat del terreny) i en Josep no veu clar baixar sobre la moto per por de sortir pel davant.
Baixem la seva moto a peu entre tots dos.
Jo me la jugo.
Aquí no ho sembla, però us asseguro que era molt dret.
Un altre cop!!!
Després de moltes hores enganxats per aquest tipus de camins, veient que quasi no avancem,
decidim agafar la primera carretera que trobem per anar a buscar hotel. Per avui ja n'hi havia prou.
En trobem un que està molt bé en un petit poble.
Aquest és el pati central de l'Hotel.
Fem un bon sopar al mateix hotel i a dormir.
4t dia.
Ja només falten 80 kms per arribar al nostre destí, pel que avui esmorzarem a Hondarribia.
Parem a posar benzina i la moto d'en Josep no es vol engegar.
Aviam si per tant poc no hi podrem arribar!
Esperem una estona que es refredi una mica i bruuuummm....en marxa!
Arribem a destí a mig matí.
Tirem les fotos de rigor.
L'única manera que veiem per confirmar que estem a Hondarribia...jejeje.
Aquesta foto a la sorra de la platja, l'hi demanem que ens la tiri un avi que hi havia per allí.
El problema és que el pobre no havia vist en sa vida una càmera digital i per més que l'hi explicàvem que enfoqués per la pantalla, ell ho feia pel forat de tota la vida.
Anem a esmorzar al passeig marítim, davant del mar.
Per cert, per ser el mes d'agost, no hi volta gaire gent!
Això sí que és un cigaló.
Després d'esmorzar i donar un vol pel passeig i veient que no portem la vestimenta adequada per estar voltant per allí, decidim marxar.
La tornada, tenim previst fer-la en dues etapes, la primera fins l'hostal on havíem dormit el segon dia a Sabiñanigo, i la segona fins a casa, però... després de passar l'embassament de Yesa, la KTM, després de tenir-nos tots els dies amb el cor en un puny, va decidir que ja n'hi havia prou i va “morir”.
Una hora més tard, arriba la grua i s'emporta la moto i en Josep.
Per la meva part, em quedo a quarts de sis de la tarda a la nacional 240 entre Pamplona i Jaca, pensant en com tornar cap a casa tot sol, ja que la logística de la tornada anava a càrrec d'en Josep … però això ja és una altra història.
Això sí que va ser una aventura
ResponderEliminar